El dimarts 15 de maig és el dia de commemoració de la Naqba, un dia trist pels palestins i palestines.

La Naqba és la catàstrofe, desastre o calamitat, produïda per un acte de destrucció deliberat, és la neteja ètnica exercida sobre Palestina i el poble palestí per part de l’estat israelià.

La Naqba va tenir unes conseqüències que marcarien per sempre el curs d’aquesta ocupació. Així doncs va suposar l’expulsió (de més del 70% de la població) i la despossessió de centenars de milers de palestins de les seves llars i la seva terra l’any 1948. 530 pobles, la majoria dels quals tenien una localització estratègica a nivell geogràfic, van ser despoblats i totalment arrasats. Aquesta expulsió sistemàtica i forçada va convertir als palestins i les palestines en refugiats, (3/4 parts de la població), començant així la diàspora palestina i la impossibilitat del dret al retorn. L’objectiu racista que hi ha al darrera és crear, amb tot aquell territori adquirit de forma il·legal, el futur estat jueu, i per fer-ho ocupen, massacren, expulsen i arrasen al poble palestí.

S’ha de tenir en compte però, que la Naqba, no és un episodi històricament tancat i aïllat sinó que dura fins als nostres dies. L’objectiu segueix sent el mateix: la colonització massiva dels territoris palestins a partir de la construcció il·legal d’assentaments, i per aconseguir-ho l’ocupació cada cop és més agressiva. En la quotidianitat, es persegueix una voluntat d’eliminar la societat en termes de sufocació de la població mitjançant la contínua presència de check-points, el mur, la pràctica de l’apartheid, l’apropiació dels recursos naturals, la demolició de cases, la confiscació de terres, el col·lapse de l’economia palestina, la dificultat de moviment i el continu aïllament al que s’està sotmetent la població palestina, mitjançant la violència física i psicològica d’un exèrcit contra una població civil. Els constants bombardejos a Gaza, les invasions, les massacres, les neteges ètniques i els càstigs col·lectius.

“La Naqba va tenir unes conseqüències que marcarien per sempre el curs d’aquesta ocupació. Va suposar l’expulsió (de més del 70% de la població) i la despossessió de centenars de milers de palestins de les seves llars”

Assistim a la fragmentació total de la societat palestina, creant grups amb realitats molt diferents: per una banda els palestins de l’estat israelià, els palestins residents a Jerusalem, els de Cisjordània i finalment els de Gaza. Tots ells tenen nivells de pressió i tracte diferents segons les estratègies sionistes d’ocupació, que entre d’altres, es fan patents sobre el paper en reclam d’autoritzacions i permisos que concerneixen qualsevol aspecte de la vida quotidiana d’una persona. Amb aquestes estratègies s’intenta asfixiar la població i el territori al màxim fent que la possibilitat

de vida sigui més una quimera que una opció real, i fent que sigui impossible en la pràctica crear un estat palestí viable i autònom dins els territoris ocupats del 1967.

Impunitat de la Comunitat europea

La comunitat europea és clarament responsable del que passa actualment a Palestina, ja que participa activament en la impunitat que es dóna a l’estat israelià en la seva violació constant de la legislació internacional.

Tal com van concloure les edicions celebrades del Tribunal Russell de Barcelona i Londres, “la Unió Europea és culpable del crim del silenci en la seva pràctica hipòcrita d’oferir ajut humanitari mentre davant del crim contra la Humanitat mira cap a l’altre banda amb una negligència inacceptable”. A més a més, l’última sessió del Tribunal Russell celebrada al novembre del 2011 a Sudàfrica va concloure que “el govern d’Israel és culpable de sotmetre el poble palestí a un règim institucionalitzat de dominació, equivalent a una política d’ apartheid, tal com queda determinat segons la legislació internacional”.

El Tribunal va instar a l’Estat d’Israel a desmantellar immediatament el seu sistema d’apartheid contra el poble palestí, abolir tota llei o pràctica discriminatòria i acabar immediatament els actes de persecució contra la població palestina.

“Al 1949, La ONU aprova la Resolució 194 sobre el dret de retorn dels refugiats palestins. Israel no compleix la resolució.”

Breu cronologia històrica:

1882: vint-i-cinc mi immigrants jueus s’instal·len a Palestina, comença així la despossessió de terres palestines.

1896: Theodor Hertzl, escriptor jueu autro-húngar, publica Der Judenstaat, “estat jueu”, llibre que defensa la creació d’un estat jueu.

1917: Declaració de Balfour, el secretari d’Estat britànic promet crear “una llar nacional jueva a Palestina”.

1923: entra en vigor el mandat britànic a Palestina.

1947: Gran Bretanya anuncia retirar-se de Palestina i la ONU adopta la Resolució 181 sobre partició de Palestina. Es concedeix el 56% del territorio als jueus que eren una tercera part de la població. Coença la expulsió massiva de població àrab per part dels jueus.

1948: els palestins i palestines no accepten l’injust i desfavorable pla de partició. Esclata la guerra entre jueus i àrabs (exèrcits amb poca experiència bèl·lica i mal preparats amamentísticament).

1949: La ONU aprova la Resolució 194, sobre el dret de retorn dels refugiats palestins. Israel, l’entitat ocupant, no compleix la resolució. Israel i els països àrabs involucrats, Egipte, Síria Líban i Jordània firmen l’armistici.